I poc a poc li planto cara a la 
por, vaig treure cobard, per un: “si jo vui, jo puc”. Vaig confiar, i vaig sortir del meu amagatall, així sense res més. Estar tan sola i no agradarme, va ser la lamentació, el costat fàcil de treurem fins i tot el respecte. Però jo soc més, no soc un simple comentari,valgo més!
I al llevarme, la vida em regala un altre color, la vida; que és com una cancó tan plena de records i de veu.I al caminar la vida m’enseya el que soc,la vida em retornra el que jo li dono,la vida que m’indica on vaig.
La vida és això, estimarme a mort, i poder estimar als demés. Respirar, que em surti de dintre, i de veritat.Que ser feliç només és un somni, un fals invent. Només existeix porder ser feliç per moments,que la vida és lo més gran, això és la veritat…
(El Canto del Loco,La vida)
Aquesta és la cançó que m’has dit abans jajaja. Si que es xula si. Però jo em pensava que em deies una altra jaja. Ja escoltaré aquesta de La vida demà.
T’estimo molt ja ho saps.
Un petó!
I què em de fer, sino viure la vida?
Una abraçada!