He trobat la manera de ser feliç =)

I poc a poc li planto cara a la por, vaig treure cobard, per un: “si jo vui, jo puc”. Vaig confiar, i vaig sortir del meu amagatall, així sense res més. Estar tan sola i no agradarme, va ser la lamentació, el costat fàcil de treurem fins i tot el respecte. Però jo soc més, no soc un simple comentari,valgo més!

I al llevarme, la vida em regala un altre color, la vida; que és com una cancó tan plena de records i de veu.I al caminar la vida m’enseya el que soc,la vida em retornra el que jo li dono,la vida que m’indica on vaig.

La vida és això, estimarme a mort, i poder estimar als demés. Respirar, que em surti de dintre, i de veritat.Que ser feliç només és un somni, un fals invent. Només existeix porder ser feliç per moments,que la vida és lo més gran, això és la veritat…  

(El Canto del Loco,La vida)

Ella et canviarà la vida…

Amelie,és una noia,que creix en un ambient familiar una mica peculiar:el seu pare,que és docor, no té molta relació amb la seva filla, i quan li fa les revisions anuals per veure si la seva filla està sana,veu que té el cor accelerat,ell es pensa que és per un problema cardiobascular, però el que passa és que cada cop que ell manté contacte físic amb ella, Amelie s’emociona i això fa que se l’accelerin les pulsacions.I per això, decideixen que Amelie estuïi en casa.La seva mare mor debant d’ella quan era petita, i això fa que el seu pare s’allunyi més d’ella, així que ella comença a deixar lliure la seva imaginació.

Ella no té parella, ho ha intentat dos cops, però no li han funcionat, així que prefereix disfrutar dels petits plaers de la vida.Un dia descobreix una capseta en el seu apartament llogat,d’un nen petit,i decideix trobar al nen,i si ell al veure la capsa,es posa feliç dedicarà la seva vida a complaure als demés.

A una de les persones que intenta ajudar,és a un home, molt extrany com ella,que té com aficció col.leccionar fotografies, i a la vegada que ella l’ajuda a ell a trobar a un home misteriós que apareix en moltes de les seves fotografies,ell li retorna a ella la seva felicitat.

Aquesta pel.lícula és una de les meves favorites.Es molt extranya perquè no és una persona normal la protagonista.Però quan la veus,descobreixes un costat de la vida que casi mai apreciem:el poder ajudar als demés de forma anònima i sutil.Us la recomano,segur que us agradarà.

Pels més de mil cops que m’has ajudat…

Dius que jo no tinc gairebé gens en el cap. Em mires, em jutges, em condemnes, què importa la meva opinió? Dius que jo no he combatut en un milió de guerres, que em dóna igual la veu de l’experiència. Dius que només sóc un penell a  la qual el vent es duu sense voler ,dius que només sóc un estel que s’eleva i que un dia caurà. Dius que jo de vegades et resulto incomprensible. Meitat vulgar, meitat un ésser sensible, dius que jo escric solament ximpleries: el blues d’una generació perduda. Dius que em perdo a cada moment, que el futur està en l’aire i la meva vida del revés.  Ja sé que sempre dius el que penses; per això sempre t’escoltaré encara que em dolgui.Perdona’m per tots els meus errors per les meves mil contradiccions, per les portes que vaig creuar, disculpam per estimar-te igual que abans, per no poder callar-me ni tan sols avui ho faré. Comprén totes les meves bogeries,que van ser la meitat més una de les quals t’he vist fer a tu. Disculpam si et dol el que veig, massa voltors negres i tu ets massa bo per a ells.

 

Amaral